lunes, 26 de septiembre de 2011

"¿Qui sabrà mai els anys del somriure del món?" de Màrius Torres

¿Qui sabrà mai els anys del somriure del món?
Alada, sobre un fang amargament pregon,

la primavera, verge nova d'amor, avança.
O temps mesclat d'enyorament i d'esperança

que arribes com un ala fins al fons del meu cor!
Però les nits tan vastes, on regna el vent del nord,

porten un bes d'hivern a cada branca nua
i les arrels es corben a l'ombra blava i crua

dels capvespres, profunds com els ulls d'un infant!

Ara que tot reviu sense records, si l'aire
pogués, com una boira més, endur-se enlaire

totes les primaveres que fan vell el meu cant!

Màrius Torres



¿Quién podrá datar nunca la sonrisa del mundo?
Alada, sobre un barro crudamente profundo,

virgen de nuevo amor, la primavera avanza.
¡Oh tiempo mezclador de espera y añoranza

que llegas como un ala al fondo de mi pecho!
¡Mas las noches tan vastas donde rachea el viento

traen besos de invierno a la rama desnuda
y a las raíces curva la sombra azul y cruda

de los atardeceres, profundos como un llanto!

Ahora que todo vuelve sin recuerdos, si el aire
como una niebla más, alcanzara a llevarse

todas las primaveras que hacen viejo mi canto!

Màrius Torres
(Versión de Pedro Casas Serra)

No hay comentarios:

Publicar un comentario