miércoles, 31 de mayo de 2017

"EN DEFENSA PRÒPIA VIII" de Eduard Sanahuja (En defensa pròpia, 1994)

EN DEFENSA PRÒPIA VIII

Per tu jo mataría
el Marquès de Gandia.
Li robaria l'or
tota la pedreria,
per oferir-te un llit
de robins i corall.

Per tu degollaria
el Marquès de Gandia.
T'oferiria un mort,
un sacrifici humà.

Eduard Sanahuja (En defensa pròpia, 1994)


EN DEFENSA PROPIA VIII

Por ti yo mataría
al Marqués de Gandía.
Le robaría el oro
toda la pedrería,
para ofrecerte una lecho
de rubís y coral.

Por ti degollaría
al Marqués de Gandía.
Te ofrecería un muerto,
un sacrificio humano.

Eduard Sanahuja
(Versión de Pedro Casas Serra)

martes, 30 de mayo de 2017

"EN DEFENSA PRÒPIA VII" de Eduard Sanahuja (En defensa pròpia, 1994)

EN DEFENSA PRÒPIA VII

T'estimo per activa i per passiva,
i amb increment verbal a la flexió.
T'estimo sota els llits, sobre les taules,
al final de les portes i els balcons.
Darrere del mirall també t'estimo
i quan els cèsars passen Rubicons,
quan els humans alleten les promeses,
quan les bèsties caminen sobre el món.
Ja veus com són les coses: jo t'estimo.
És tan senzill com inventar-se un nom,
és tan elemental, tan evident,
como ho és que hi ha homes vius i hi hay homes morts.

Eduard Sanahuja (En defensa pròpia, 1994)


EN DEFENSA PROPIA VII

Te quiero por activa y por pasiva,
con aumento verbal a la flexión.
Te quiero bajo camas, sobre mesas,
al final de las puertas y balcones.
Tras el espejo incluso yo te quiero,
cuando césares pasan Rubicones,
cuando hombres alimentan promesas,
cuando las bestias andan sobre el mundo.
Así están las cosas: yo te quiero.
Es tan sencillo como inventarse un nombre,
es tan elemental, tan evidente,
como hay hombres vivos y hombres muertos.

Eduard Sanahuja
(Versión de Pedro Casas Serra)

lunes, 29 de mayo de 2017

"EN DEFENSA PRÒPIA VI" de Eduard Sanahuja (En defensa pròpia, 1994)

EN DEFENSA PRÒPIA VI

Diuen que és molt dolent
delirar tot el dia,
sempre fantasiejant
amb una amant perfecta.
Inútils, caps de cony,
carallots, fills de puta!
Però es que no veieu
que aquí tot va de veres?

Eduard Sanahuja (En defensa pròpia, 1994)


EN DEFENSA PROPIA VI

Dicen que es muy nocivo
delirar todo el día,
siempre fantaseando
con la amante perfecta.
¡Inútiles, chorlitos,
pánfilos, hijoputas!
¿No os habéis dado cuenta
que todo va de veras?

Eduard Sanahuja
(Versión de Pedro Casas Serra)

domingo, 28 de mayo de 2017

"EN DEFENSA PRÒPIA III " de Eduard Sanahuja (En defensa pròpia, 1994)

EN DEFENSA PRÒPIA III

Des del dia 3 de juny
a Gandia no hi ha llum.

Érem a l'habitació,
just el dia 3 de juny,
i un foc persistent daurava
la ceràmica del cos,
argila tendra dilluns,
terracotta de dimarts,
llosa fràgil els dimecres,
dijous i divendres, gres,
i el dissabte porcellana
des de l'arrel del cabell.
El diumenge no descansa
la terrissa que hi ha al cor.
Els dos llavis fan contacte
i es fonen ploms i més ploms,
els cables, les connexions,
els comptadors, els endolls,
filaments i interruptors,
totes les línies tensades
er altíssimes tensions.
Dintre de l'habitació
una setmana terrera
ha cremat els teus apunts.

El diumenge 3 de juny,
a Gandia, foc i fum.

Eduard Sanahuja (En defensa pròpia, 1994)


EN DEFENSA PROPIA III

Desde el día 3 de junio
Gandía no tiene luz.

Estábamos en el cuarto,
justo el día 3 de junio,
y un fuego tenaz doraba
la cerámica del cuerpo,
el lunes, arcilla tierna,
el martes de terracota,
el miércoles, losa fràgil,
el jueves y el viernes, gres,
y el sábado porcelana
desde la raíz del cabello.
El domingo no descansa
el barro del corazón.
Los labios hacen contacto
y funden plomos y plomos,
los cables, las conexiones,
contadores, los enchufes,
filamentos y clavijas,
todas las líneas tensadas
en altísimas tensiones.
Dentro de la habitación
una semana terrera
ha quemado tus apuntes.

El domingo 3 de junio,
en Gandía, fuego y humo.

Eduard Sanahuja
(Versión de Pedro Casas Serra)

sábado, 27 de mayo de 2017

"EN DEFENSA PRÒPIA II" de Eduard Sanahuja (En defensa pròpia, 1994)

EN DEFENSA PRÒPIA II

Fins ara la Safor
sols era un nom sonor
d'olor d'herbes de camp,
de fruites i de flors
i de safrà i espècies.
Però ara la Safor
se m'ha fet més concreta,
com una abella exacta
que penetra en el rusc:
La Safor ara ets tu.
I et veig patim-patam
caminant pels carrers
ficada en uns texans
descolorits i curts
que deixen ben visibles
els teus mitjons blanquíssims.
I et sento caminar
com qui s'escolta el cor,
sento el pols del teu pas
acaronant Gandia
i no puc evitar
de seguir-te de lluny,
jugant a trepitjar
tot el que tu trepitges.
Sé que està malament
d'empaitar així les dones.
Hi ha cops en que la vida
és més forta que el món.

Eduard Sanahuja (En defensa pròpia, 1994)


EN DEFENSA PROPIA II

Hasta ahora la Safor
era un nombre sonoro
de olor a hierba y campo,
de frutas y de flores
y de azafrán y especies.
Pero ahora la Safor
se me ha hecho más concreta,
como una abeja exacta
que ingresa en la colmena:
La Safor eres tú.
Y te veo, agitada,
andando por las calles
metida en tus tejanos
desteñidos y cortos
que dejan muy visibles
tus blancos calcetines.
Y te oigo caminar
cual quien se ausculta el pecho,
y el pulso de tus pasos
halagando Gandia
y no puedo evitar
de seguirte de lejos,
jugueteando a pisar
todo lo que tú pisas.
Sé muy bien que está mal
perseguir las mujeres.
Hay veces que la vida
es más fuerte que el mundo.

Eduard Sanahuja
(Versión de Pedro Casas Serra)

viernes, 26 de mayo de 2017

"TROSSOS X" de Eduard Sanahuja (En defensa pròpia, 1994)

TROSSOS X

No parlo més
ara que sé segut
que dintre de molt poc
podré tocar-te.

Eduard Sanahuja (En defensa pròpia, 1994)


TROZOS X

No digo más
ahora que sé seguro
que dentro de muy poco
podré tocarte.

Eduard Sanahuja
(Versión de Pedro Casas Serra)

jueves, 25 de mayo de 2017

"TROSSOS IX" de Eduard Sanahuja (En defensa pròpia, 1994)

TROSSOS IX

Dius que sóc moralista; jo ja ho sé.
Sé que ho sóc, que això no està de moda,
que els poetes diran que sóc un plom
i que així no podré publicar llibres
ni anar al Congrés de Bards Mediterranis.
Sóc un poeta trist i aburridíssim
i em sap molt greu haver de fer el que faig.
Demanaré perdó a qui m'ho demani
i algú em perdonarà, n'estic segur,
i jo el convidaré a anar a casa meva
perquè regiri a dintre la vitrina
on un mil.lenni i jo, peti qui peti,
estem morint-nos sense fer soroll.
El meu calaix el pot buidar tothom.
Només m'hi resten l'ètica i l'amor,
i, tocant l'anell de la memòria,
la irrenunciable dosi de desig.

Eduard Sanahuja (En defensa pròpia, 1994)


TROZOS IX

Di que soy moralista; ya lo sé.
Sé que lo soy, que esto no está de moda,
que dirán los poetas que soy plomo
y que así no podré publicar libros
ni ir a la Convención de Bardos Levantinos.
Soy un poeta triste y aburrido
y me sabe muy mal tener que hacer lo que hago.
A quien lo pida, pediré perdón
y alguien lo hará, estoy seguro de ello,
y yo lo invitaré a ir a mi casa
a revolver por dentro la vitrina
donde un milenio y yo, caiga quien caiga,
nos estamos muriendo, silenciosos.
Vaciar todos pueden mis cajones.
Sólo me queda ética y amor,
y, rozando el anillo del recuerdo,
la irrenunciable dosis de deseo.

Eduard Sanahuja
(Versión de Pedro Casas Serra)

miércoles, 24 de mayo de 2017

"TROSSOS VIII" de Eduard Sanahuja (En defensa pròpia, 1994)

TROSSOS VIII

Només l'amor pot ofrenar l'encens
que perpetuï el front d'un cos efímer.
L'amor és la premissa dels humans,
l'empremta digital, l'únic destí
que pot salvar les naus mentre les crema.

Eduard Sanahuja (En defensa pròpia, 1994)


TROZOS VIII

Sólo el amor puede ofrecer incienso
que perpetúe la faz de un cuerpo efímero.
El amor es hipótesis de humanos,
la huella digital, destino único
que salvará las naos mientras las quema.

Eduard Sanahuja
(Versión de Pedro Casas Serra)

martes, 23 de mayo de 2017

"TROSSOS VII" de Eduard Sanahuja (En defensa pròpia, 1994)

TROSSOS VII

No tinguis temptacions de jugador:
Que es reparteixin ells totes les cartes
i totes les victòries importants.
No vulguis competir, perquè perdràs.
Pensa que no n'hi ha prou de ser cavall
per triomfar a la cursa dels cavalls.
Al final de la cursa, de la nostra,
només hi haurà un balanç, dues preguntes:
qui has estimat, qui t'ha estimat a tu.

Eduard Sanahuja (En defensa pròpia, 1994)


TROZOS VII

No tengas tentación de jugador:
Que se repartan otros la baraja
y todas las victorias importantes.
No quieras competir, que perderás.
Comprende que no basta ser caballo
para luego triunfar en las carreras.
Al final de la nuestra, la carrera,
sólo habrá un balance, dos preguntas:
quién has amado y quién te ha amado a ti.

Eduard Sanahuja
(Versión de Pedro Casas Serra)

lunes, 22 de mayo de 2017

"TROSSOS VI" de Eduard Sanahuja (En defensa pròpia, 1994)

TROSSOS VI

No vull fer-me el simpàtic.
Complaure a l'auditori no escau pas
a tot aquell que pensi el que jo penso,
és a dir, que som uns carallots
sense remei
-alguns molt més que d'altres, ja se sap-.
Per tant, a partir d'ara,
declino competències, abandono,
i declaro que sóc no responsaple
d'allò que no se'm clavi per la vida.
Deixo als taxidermistes i als polítics
aquest treball pacient i laboriós
-i excel.lentment pagat, tot s'ha de dir-
de fer la manicura al seu cadàver,
el mort desgavellat que han d'adobar.
I mentrestant s'enlairen les piràmides,
jo aniré a treballar, ben puntual,
i a rebre els meus alumnes al despatx;
passejaré quan pugui pels carrers,
m'asseuré al sol viscut d'una terrassa
de la plaça del Sol o la Virreina
per llegir una cervesa i el diari,
i ploraré quan vagi al funeral
del xicot del quiosc, que aquest matí
s'ha penjat d'una corda a casa seva.
També escriuré el que vulgui i et duré
al cinema que triïs, t'ho prometo.
No m'oblido dels pares que són vells,
i cal acaronar-los com als nens,
ni de comprar a la tenda d'en Joan
algun menjar per als amics i tu,
que heu de venir a sopar amb mi aquesta nit.

Eduard Sanahuja (En defensa pròpia, 1994)


TROZOS VI

No quiero caer simpático.
Gustar al auditorio no es preciso
a todo aquel que piense lo que pienso,
es decir, que somos unos tontos
sin remedio
-unos mucho más que otros, ya se sabe-.
Por tanto, desde ahora,
declino competencias, abandono,
y declaro que soy no responsable
de lo que no me entre por la vida.
Dejo a taxidermistas y a políticos
el trabajo paciente y laborioso
-bien pagado, no se puede negar-
de hacer la manicura a su cadáver,
el muerto desmontado que tienen que adobar.
Y mientras se construyen las pirámides,
yo me iré a trabajar, muy puntual,
y a recibir alumnos en el aula;
pasearé cuando pueda por las calles,
me sentaré al sol de una terraza
de la plaza del Sol o la Virreina
para ver una birra y el diario,
y lloraré al ir al funeral
del chico del quiosco, que hace un rato
se ha colgado de un gancho de su casa.
También escribiré y te llevaré
al cine que prefieras, lo prometo.
No me olvido a los padres que son viejos,
y hay que mimarlos cómo a los chiquillos,
ni de comprar en la tienda de Juan
comida para ti y otros amigos,
que vendréis a cenar aquí esta noche.

Eduard Sanahuja
(Versión de Pedro Casas Serra)

domingo, 21 de mayo de 2017

"TROSSOS V" de Eduard Sanahuja (En defensa pròpia, 1994)

TROSSOS V

T'imagines que ets lliure, que et pots moure,
que pots dir això i allò, fer moltes coses,
que tu ets qui plantes fites al camí.
No petgis tan segur, rei de la casa!
La teva llibertat és feta a mida,
és un imperatiu que has de complir:
ets lliure dins l'agència de viatges
i fent l'amor com mana el psiquiatre.

Eduard Sanahuja (En defensa pròpia, 1994)


TROZOS V

Tú crees que eres libre, que te puedes mover,
que puedes decir esto y aquello, hacer cosas,
que eres tú quien coloca los hitos del camino.
¡Tan seguro no estés, rey de la casa!
Está tu libertad hecha a medida,
es un imperativo que tienes que cumplir:
sólo eres libre dentro de la agencia de viajes
y si haces el amor como manda el psiquiatra.

 Eduard Sanahuja
(Versión de Pedro Casas Serra)

sábado, 20 de mayo de 2017

"TROSSOS IV" de Eduard Sanahuja (En defensa pròpia, 1994)

TROSSOS IV

Darrera de l'ullal del mirador
només un món a trossos té sentit.
El teu castell és un foc d'artificis,
és el vestit de llum de la nuesa.
Ja no hi ha res al marge del conflicte:
tot gos busca el seu os i el seu recer
i encaixa glops de ferro, cops d'un temps
que brandeja una espasa en cada instant.
Després hi ha els reglaments i el que cal fer,
-allò que el món espera d'un adult-
i el preu just de les coses i el seu lloc
enmig d'uns continents a la deriva
i d'un cos de notaris col.legiats
que registren els records, si n'hi ha,
fins que arriba el crepuscle i mor un vell
i algú escriu el seu nom i tanca un llibre
i un ocell espicassa entre les dents
d'un animal que no tenia càries.

 Eduard Sanahuja (En defensa pròpia, 1994)


TROZOS IV

Del mirador, detrás del agujero,
sólo un mundo a pedazos tiene objeto.
Tu castillo es un fuego de artificios,
vestido de la luz de desnudez.
Al margen del conflicto ya no hay nada:
hueso y cobijo busca todo perro
y encaja hierro, golpes de una época
que una espada enarbola en cada instante.
Después los reglamentos y deberes,
-lo que el mundo supone de un adulto-
y el precio justo de las cosas y su sitio
entre unos continentes en deriva
y un cuerpo de notarios colegiado
que registran los records, si los hay,
hasta el atardecer y muere un viejo
y alguien copia su nombre y cierra un libro
y un ave picotea entre los dientes
de un animal que no tenía caries.

Eduard Sanahuja
(Versión de Pedro Casas Serra)

viernes, 19 de mayo de 2017

"33" de Eduard Sanahuja (Doble joc, 1988)

33

Viure i morir, començar i acabar,
desig i món de tu i de mi i de l'altre,
vet aquí el doble joc,
trampa i ensurt dels qui passen duanes.
I ara que dic adéu
sé que un final no pot tenir esperança.
Penses que m'equivoco,
que elevo dogmes entorpidors i falsos,
que hi ha finals de mel i plateria,
d'il.lusions acomplertes i abraçades.
D'acord,
potser sí que és mentida allò que he escrit;
jo, de tota manera, persevero.
Permet-me, com a mínim, la feblesa:
aquesta nit tinc dret a equivocar-me.
Som així els ser humans,
bèsties que s'equivoquen,
que escriuen als papers coses que escriuen,
que llegeixen anuncis als diaris
per trobar alguna feina entretinguda,
que reneguen sovint i fan brometes
sobre el sexe i el cul i els excrements,
que es casen i fan fills que s'equivoquen,
i que viuen els dies fins que callen
i enterren els seus cossos amb respecte
o col.leccionen cendres estimades.
Ho veus? Només pretenc de tu que acceptis
que aquesta nit tinc dret a equivocar-me
i a beure una miqueta més del compte.
Ho sento, persevero:
un bon final és un final que mata.

Eduard Sanahuja (Doble joc, 1988)


33

Vivir, morir, empezar, acabar,
deseo y mundo tuyo y mío y del otro,
he aquí el doble juego,
trampa y temor de quienes atraviesan aduanas.
Y ahora que digo adiós
sé que un final no puede gozar de la esperanza.
Crees que me equivoco,
que elevo dogmas engorrosos y falsos,
que hay finales de miel y platería,
de ilusiones cumplidas y de abrazos.
De acuerdo,
quizás sí que es mentira lo que he escrito;
yo, de todas maneras, persevero.
Permíteme, al menos, la flaqueza:
tengo derecho hoy a equivocarme.
Somos así los hombres,
bestias que se equivocan,
que escriben lo que escriben en papeles,
que leen los anuncios de los diarios
para hallar un trabajo entretenido,
que a menudo reniegan y hacen bromas
sobre el sexo y el culo y excrementos,
se casan y hacen hijos que la pifian,
y que viven los días hasta que callan
y que entierran sus cuerpos con respeto
o reunen cenizas estimadas.
¿Lo ves? Sólo pretendo que me aceptes
que tengo hoy derecho a equivocarme
y a beber un poquito demasiado.
Lo siento, persevero:
un buen final es un final que mata.

Eduard Sanahuja
(Versión de Pedro Casas Serra)

jueves, 18 de mayo de 2017

"AMOR FÍSIC" de Eduard Sanahuja (Doble joc, 1988)

AMOR FÍSICO

AMOR FÍSIC

A Guillem Viladot, que m'ha cedit,
gentilment, aquest títol.

Físicament et veig amb tot el teu bagatge
de pell i moviments i somnis de motins;
et dono el meu amor i tot el seu oratge
que em tiba cap a tu i em tiba cap endins,

a la veu dels sentits, carn de la teva platja
i dels canals oberts d'epitelis llatins
que m'han de retenir mentre duri el viatge
i alenaran vapors relliscosos i fins.

Físicament et veig i no em canso de veure't
i de llençar-me enmig del desordre total.
Físicament serà l'argument per a creure't

i creure'm i estar vius com un sol animal:
físicament vindràs, i jo, físicament,
fins la darrera cendra de la darrera dent.

 Eduard Sanahuja (Doble joc, 1988)


AMOR FÍSICO

A Guillem Viladot, que me ha cedido,
gentilmente, este título.

Te veo físicamente con todo tu bagaje
de piel y movimientos y sueños de motines;
te doy todo mi amor y toda su ventisca
que me tensa hacia ti y me tensa hacia adentro,

a la voz de sentidos, la carne de tu playa
y de abiertos canales de epitelios latinos
que me han de retener mientras dure el viaje
y alentarán vapores resbalosos y finos.

Te veo físicamente sin cansarme de verte
y de arrojarme en medio del desorden total.
Será físicamente el guión para creerte

y creerme y estar vivos como un solo animal:
vendrás físicamente, y yo, físicamente,
hasta la última escoria de mi último diente.

Eduard Sanahuja
(Versión de Pedro Casas Serra)

miércoles, 17 de mayo de 2017

"CRUESA" de Eduard Sanahuja (Doble joc, 1988)

CRUESA

Vui parlar-vos d'amor amb tota la cruesa
dels cinc sentits del cos i de la seva fam
per engolir els cavalls de la sang escomesa
i rosegar el perfil de la punta de l'ham.

L'amor busca la sang darrere la nuesa
com un penjat de neu implora el seu velam:
cal estripar la pell per trobar la sorpresa,
l'ultimíssim anell del llinatge d'Adam.

L'amor busca la sang d'un doble sacrifici:
hi haureu de retornar reforçany la ballesta,
tensant músculs i dits a l'hora del desfici

del plaer rebentat al final de la cresta.
I com que ningú surt de la seva presó,
l'amor és una set perfecta de dolor.

 Eduard Sabahuja (Doble joc, 1988)


CRUDEZA

Quiero hablaros de amor con toda la crudeza
de los cinco sentidos del cuerpo y de su hambre
para tragar caballos de sangre acometida
y morder el perfil del pico del anzuelo.

Busca el amor la sangre tras de la desnudez
cual colgajo de nieve implora su velamen:
hay que rasgar la piel para hallar la sorpresa,
ultimísimo anillo del linaje de Adán.

Busca el amor la sangre de un doble sacrificio:
lo habréis de reintentar reforzando ballesta,
tensando dedo y músculos cuando la desazón

del placer reventado al final de la cresta.
Y cómo nadie sale de su honda prisión,
amor es una sed perfecta de dolor.

Eduard Sanahuja
(Versión de Pedro Casas Serra)

martes, 16 de mayo de 2017

"SOMNI" de Eduard Sanahuja (Doble joc, 1988)

SOMNI

Avui he somiat que tothom la pringava.
Cremaven fanalets sobre totes les taules
i la immobilitat salivava les xarxes.
Els funerals de tants enrocaven les barques
i a les terres d'endins s'eixamplaven les nafres.
Quanta sang, quant de mort, quanta carn maltractada,
quant somni de cavall triturat per l'escala.
I m'he sentit tot mort, estirat a la plaça,
ofegat, llenguasec, la pell socarrimada,
i tot al meu voltant era una immensa set.

Avui he somiat que tothom la pringava:
cremaven fanalets sobre totes les taules
i tot el meu voltant era una immensa set.

Eduard Sanahuja (Doble joc,1988)


SUEÑO

Esta noche he soñado que todos la pringaban.
Quemaban farolillos sobre todas las mesas
y la inmovilidad salivaba las redes.
De tantos funerales se enrocaban las barcas
y en áreas de interior se ensanchaban las llagas.
Cuánta sangre, y cuánta muerte, y cuánta carne maltratada,
cuánto sueño de caballo triturado por la grada.
Y me he sentido muerto, estirado en la plaza,
ahogado, sediento, con la piel abrasada,
y a mi alrededor todo era inmensa sed.

Esta noche he soñado que todos la pringaban:
quemaban farolillos sobre todas las mesas
y a mi alrededor todo era inmensa sed.

Eduard Sanahuja
(Versión de Pedro Casas Serra)


lunes, 15 de mayo de 2017

"EROSIÓ" de Eduard Sanahuja (Doble joc, 1988)

EROSIÓ

I

Amb els peus atrapats per mars de sorra
sé que el desert és el meu monument.
Rebré la llum dels astres més llunyants.
Tot moviment del món m'afectarà.

II

Un vent m'ha canviat lletres de la mirada,
ha llimat les parets del dau del pensament,
una a una ha esborrat totes les meves cares,
ha dessagnat arestes, ha plantat teranyines.

III

Esfinx, dona'm repòs sota les teves urpes,
un habitacle ombriu per defensar unes mans
que sé que són les meves.

 Eduard Sabahuja (Doble joc, 1988)


EROSIÓN

I

Atrapados los pies en mar de arena
sé que mi monumento es el desierto.
Recibiré la luz de astros lejanos.
Me afectará del mundo el movimiento.

II

Un viento me ha cambiado letras de la mirada,
ha limado los lados del dado de la idea,
una a una ha borrado totalmente mis caras,
ha desangrado aristas, ha puesto telarañas.

III

Dame reposo, Esfinge, debajo de tus zarpas,
un sombrío habitáculo para defender manos
que sé que son las mías.

Eduard Sanahuja
(Versión de Pedro Casas Serra)

domingo, 14 de mayo de 2017

"CERTESES" de Eduard Sanahuja (Mirador, 1983)

CERTESES

Què és la veritat?
Qui sap si tu, tal volta tu,
o també tu. Potser ningú.”
SALVADOR ESPRIU

I

La pedra o la pedrera, o és el càntic
inacabat dels ossos de les bèsties?
Digues el que jo crec: paraula justa
dins un espai exacte que l'estima.

II

Campanades sonant. La boca prova
el gust terrós i fosc de l'infinit.
Fora, al carrer, llàgrimes tanquen caixes
i una humitat atapeeix destins.
Al món d'aquí, sense trucar a la porta,
corren molts dits oferint-se a la veu.
No sé què faig vivint en tantes cases.
No sé qui sóc, p'ro em trobo a tot arreu.

III

Heu vingut i vindreu a lluitar en aquest circ,
i vindreu i vindreu fins al darrer moment,
quan el somni de l'ull sigui un somni impossible.
Sereu
molt més que el meu pronom i que el meu mirador,
malgrat que sigui jo el qui es taqui amb la tinta
i carregui amb el cor de l'espectacle pur.
Aquí em teniu.
Preneu.
A mi ja em falta temps
i em sobra malaltia.
Preneu.
Sóc dòcil i amorós com poquíssimes feres.

Eduard Sanahuja (Mirador, 1983)


CERTEZAS

Qué es la verdad?
Quién sabe si tú, tal vez tú,
o también tú. Quizás nadie.”
SALVADOR ESPRIU

I

¿La piedra o la cantera, o es el cántico
inconcluso de huesos de las bestias?
Di lo que creo yo: palabra justa
en un espacio exacto que la aprecia.

II

Campanadas sonando. Y la boca comprueba
el terroso y oscuro sabor del infinito.
Fuera, en la calle, lágrimas cierran cajas
y apretuja destinos la humedad.
En el mundo de aquí, sin llamar a la puerta,
corren múltiples dedos brindándose a la voz.
No sé qué hago viviendo en tantas casas.
No sé quién soy, pero me encuentro en todo.

III

Vendréis y habéis venido a luchar este circo,
y vendréis y vendréis hasta el último instante,
cuando el sueño del ojo sea un sueño imposible.
Seréis
más aún que mi pronombre y que mi mirador,
pese a que sea yo quien se manche de tinta
y cargue el corazón del espectáculo.
Tenedme aquí.
Tomad.
A mí me falta tiempo
y sobra enfermedad.
Tomad.
Soy dócil y amoroso cual poquísimas fieras.

Eduard Sanahuja
(Versión de Pedro Casas Serra)

sábado, 13 de mayo de 2017

"PROJECTE DEL RECORD" de Eduard Sanahuja (Mirador, 1983)

PROJECTE DEL RECORD

Va viure un temps dolent,
un temps de patiment,
de fer de l'espectacle
un problema insoluble,
de no trobar el miracle
en els ulls de la pluja,
de pensar que no dorm
el qui no té destí.
Va viure un temps de por,
un temps dolent i trist,
on morir no era bell,
un temps de malaltia.
Projecte del record
dels qui no coneixia,
va lliurar l'esperança
al teatre dels núvols.

Eduard Sanahuja (Mirador, 1983)


PROYECTO DEL RECUERDO

Vivió en un tiempo malo,
tiempo de sufrimiento,
de hacer del espectáculo
un problema insoluble,
de no hallar el milagro
en ojos de la lluvia,
de pensar que no duerme
quien no tiene destino.
Vivió un tiempo de miedo,
un tiempo malo y triste,
en que era feo morir,
tiempo de enfermedad.
Proyecto del recuerdo
de quienes ignoraba,
entregó la esperanza
al teatro de las nubes.

Eduard Sanahuja
(Versión de Pedro Casas Serra)

viernes, 12 de mayo de 2017

"TÉ UN POEMA AMAGAT" de Eduard Sanahuja (Mirador, 1983)

TÉ UN POEMA AMAGAT

De petit va amagar totes les pedres verdes
que cercava amb amor per les platges ardents
als calaixos secrets de l'armari de l'avi
o al fons del safareig, com joies submarines.
Amagava en el llit el fred de les espines
i al trinxant amagava el llapis i els papers.
De gran va fer el mateix, més o menys el mateix,
amb coses més selectes i amagatalls més pèrfids.

Eduard Sanahuja (Mirador, 1983)


TIENE UN POEMA ESCONDIDO

De pequeño escondió todas las piedras verdes
que buscaba con tiento por las playas ardientes
en cajones secretos del armario del yayo
o en lo hondo de la pila, cual joyas submarinas.
Escondía en la cama el frío de las púas
y en el aparador el lápiz y papeles.
De grande hizo lo mismo, más o menos lo mismo,
con cosas más selectas y escondrijos más pérfidos.

Eduard Sanahuja
(Versión de Pedro Casas Serra)

jueves, 11 de mayo de 2017

"PREFACI" de Eduard Sanahuja (Mirador, 1983)

PREFACI

Com un interrogant la nit arriba al text.
Quants paràgrafs de gel no has sabut contestar?
Mires les teves mans amb l'escrúpol primer
dels actes interdits per codicils llebrers.
Tot un cos, tot un preu, tota una saga incerta,
i el drama del camí clava espines saqueres.
A dintre teu -ho veus?- hi ha un univers de sang
i un continent calent que no s'ha conquerit.
Tu, indígena de tu clavat a les ruletes,
humà del segle XX, explorador del temps,
tu no et pots negar a res: has d'enfilar pel fil
de totes les preguntes, has de trobar el teu cau,
els finíssims papers on s'escriuen els mites.
I t'asseus al mirall i penses en els pares,
en les fotos perdudes de casaments antics,
en el sexe dels morts i dels teus morts d'avui,
en nits concupiscents en que s'engendren fills,
i podràs escoltar molts batecs de molts cors
de molts amants d'amants de moltíssims països
o el soroll infimíssim de les cel.lules vives:
llacs i encenalls de fets batejant el teu nom.
Quan la faç d'un impuls et convidi a aixecar-te
i a caminar després passos gens calculats,
segurs, però, i precisos cap als balcons oberts,
el vidre et llançarà l'espectacle del circ.
Observa tot allò que puguis observar:
no hi trobaràs mai res incorporat a tu,
mes tampoc no sabràs mai amb exactitud
per on passa la vora entre tu i la distància
ni la muralla crua dels pronoms personals.
Observa tot allò que puguis observar:
funàmbuls vianants, escombriaires destres,
l'hàbil desviament del cotxe en el carril,
dones que feliçment alcen esguards albins,
exercicis de foc, exercicis de riu,
un equilibri tou d'éssers clasificables.
Observa tot allò que puguis observar
i digues, si és que pots, quina és la veritat,
el moviment menut de les dents dels infants
o la paraula grisa de llengües suïcides.
Pensa que en el teu cos un llibre duplicat
ha d'informar el motiu de l'ombra de les celles.
Digues, doncs, si és que pots, considerant-ho tot,
quanta tinta invisible corre pels epitelis
amb les sigles carnals d'un seguici de cecs,
quantes mans hi ha en el pont que t'uneix amb les feres.
I el llaç del mestissatge no s'acaba en el coll.
Ara, si lentament t'acostes als prestatges,
et trobaràs de nou en cambres conegudes
on els accents d'un vers et proclamen hereu.
Escolta bé. Segueix, si vols, el vici frívol
de refer els laberints de les gotes vessades,
però de primer escolta, escolta abans de res
el lament persistent i nocturn dels poetes,
i escriu després, si vols, indígena de tu,
a la pell dels lleons la seva profecia:
cada llavi és un temple, cada poema un furt,
cada temps una lletra d'un alfabet que crida.

Eduard Sanahuja (Mirador, 1983)


PREFACIO

Como un interrogante la noche llega al texto.
¿Qué párrafos de hielo no lograste objetar?
Examinas tus manos con el primer escrúpulo
de los actos prohibidos por herencias lebreles.
Todo un cuerpo, y un precio, toda una saga incierta,
y el drama del camino clava espinas saqueras.
En tu interior -¿lo ves?- hay de sangre, universo,
y un continente cálido que no se ha conquistado.
Tú, indígena de ti clavado en las ruletas,
hombre del siglo XX, explorador del tiempo,
todo lo has de aceptar: has de enhebrar el hilo
de todas las preguntas, encontrar tu cubil,
los papeles finísimos donde escribir los mitos.
Paras frente al espejo, y piensas en los padres,
en las fotos perdidas de antiguos casamientos,
el sexo de los muertos y de tus muertos de hoy,
noches concupiscentes en que se engendran hijos,
y podrás escuchar latir los corazones
de amantes de otros muchos de abundantes paises
o el ínfimo sonido de las células vivas:
lagos, virutas de hechos bautizando tu nombre.
Cuando la faz de un ímpetu te invite a levantarte
y a caminar después pasos no calculados,
seguros, mas precisos hacia abiertos balcones,
el cristal te echará la exhibición del circo.
Observa todo aquello que puedas observar:
nunca nada hallarás incorporado en ti,
mas tampoco sabrás nunca con preción
por donde pasa el borde entre ti y la distancia
ni la cruda muralla de los pronominales.
Observa todo aquello que puedas observar:
peatones funámbulos, expertos barrenderos,
la hábil desviación del coche en el carril,
hembras que felizmente alzan albas miradas,
ejercicios de fuego, ejercicios de río,
un equilibrio blando de entes clasificables.
Observa todo aquello que puedas observar
y di, si acaso puedes, cuál es la realidad,
el leve movimiento de los dientes de niños
o la palabra gris de las lenguas suicidas.
Entiende que en tu cuerpo un libro duplicado
ha de decir la causa de sombra de las cejas.
Di, entonces, si es que puedes, considerando todo,
cuánta tinta invisible corre los epitelios
con las siglas carnales de un cortejo de ciegos,
qué manos en el puente que te une con las fieras.
De mestizaje, el lazo no se acaba en el cuello.
Ahora, si lentamente llegas a los estantes,
te encontrarás de nuevo en salas conocidas
donde el deje de un verso te proclama heredero.
Oye bien. Continúa, si quieres, con el vicio
de rehacer laberintos de las gotas vertidas,
pero primero escucha, antes, escucha bien
el pertinaz lamento nocturno de poetas,
luego escribe, si quieres, indígena de ti,
a la piel de los leones su áurea profecía:
cada labio es un templo, cada poema un hurto,
cada tiempo una letra de alfabeto que llama.

Eduard Sanahuja
(Versión de Pedro Casas Serra)